He dedicat a les arts plàstiques bastants anys de la meva vida, pràcticament de manera exclusiva, entre 1975 i 1992. Crític, des de sempre, amb el funcionament del mercat de l'art (per la magnificació del seu valor de canvi i per l'especulació econòmica per damunt dels valors d'ús i de gaudi), he mostrat la meva obra només al propi taller o bé en sales culturals públiques, i he sigut promotor i membre fundador de diversos grups de producció i divulgació artística: “Textura”, "Taller de Millars" o "Memé Detràs".

Pedagog de formació i motivat per la interculturalitat creixent al nostre país a causa de les noves migracions, a partir dels anys 90 vaig deixar de banda els pinzells per dedicar-me de ple a l’educació social. A partir del 2009 i fins el 2016 vaig reprendre l'activitat artística amb un nou projecte: l'Associació Cultural POPULART

En aquest bloc trobareu, entre altres coses, imatges del meu treball d'expressió plàstica, i enllaços a textos meus sobre educació intercultural. El meu treball més recent a partir d'imatges fotogràfiques el podeu veure a www.6qsite.com

Número 3 de L'INFORMATIU DE POPULART

"Animats" ve d'ànima.

I ànima, segons la segona accepció del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és "la seu de la intel·ligència, la voluntat i la sensibilitat".
Fa només uns dies que he visitat la magnífica col·lecció d'art de la Fundació Sorigué de Lleida. Per primera vegada he conegut l'obra de William Kentridge, un pintor sudafricà que amb procediments molt elementals (sovint només amb un carbonet, una goma i un full de paper) aconsegueix uns "dibuixos animats" extraordinaris. Extraordinaris tant pels aspectes formals com de contingut.
No he pogut resistir dues temptacions: la primera, buscar-ne més a Internet. La segona, facilitar aquestes troballes als amics. Aquí teniu una relació de "links" amb algunes de les seves obres que es poden veure a Internet:
I sobre el seu mètode de treball podeu veure:
No he pogut evitar relacionar el treball d'aquest artista amb un altre mestre de "l'animació". Em refereixo al rus Alexander Petrov. Aquest fa les seves animacions amb una altra tècnica: pinta a l'oli sobre vidres il.luminats per darrere.

Aquí us deixo una col·leció de vincles amb algunes de les seves obres presents a la xarxa:

Exposicions de Josep Subirats

Per fi, després d'anys i anys de silenci, la seva obra pictòrica es va mostrar en el Museu d’Història de Catalunya, del 4 d'octubre al 20 de novembre de 2011. 


I fins al 15 de febrer podeu visitar l'exposició dedicada a Josep Subirats a la Polvorera (més informació clicant AQUÍ), al carrer Rabelais de Perpinyà, on trobareu el recorregut de l'artista a través els anys de guerra 1936-1941.



Vicenç Navarro (1) va escriure el passat primer de desembre un article al diari PÚBLICO titulat "Arte y política" en el que compara les recents commemoracions de "tres figures relacionades amb l'art pictòric que mereixen especial atenció pel seu significat polític, ocult i ignorat en dues d'elles". Es refereix a Gertrude Stein, la famosa col.leccionista, Salvador Dalí, l'histriònic empordanés i el insuficientment conegut i valorat Josep Subirats. Us animem a llegir íntegre aquell article, que deixa algunes coses al seu lloc. Però no ens podem resistir a fer-vos-en cinc cèntims amb alguna cita:


Gertrude Stein (...) tenía claras simpatías fascistas (...) alabando la colaboración del régimen de Vichy con la dictadura nazi liderada por Hitler (...) Apoyó el golpe militar de Franco y defendió la dictadura fascista que este estableció. Profundamente anticomunista, justificó el rechazo al judaísmo europeo por lo que ella consideraba simpatías comunistas. Detestaba al presidente Roosevelt y el New Deal, el programa de intervención pública que expandió notablemente los derechos sociales y laborales del pueblo estadounidense.

Tal personaje [Salvador Dalí] fue una de las voces que defendió a la dictadura fascista (...) con mayor insistencia en los círculos artísticos internacionales. Dalí mostró gran simpatía por la Falange (...). Su proximidad a la cúpula del partido fascista era bien conocida y su servilismo y adulación hacia el dictador alcanzó niveles nauseabundos. Se refirió (...), al general Franco, como "el político claridividente que impuso la verdad, la claridad y el orden en el país en un momento de gran confusión y anarquía en el mundo”. Su apoyo al fascismo se mantuvo hasta el final de la dictadura, y mostró su máxima expresión en la defensa del dictador y de la dictadura frente a la protesta nacional e internacional por la ejecución, el 27 se septiembre de 1975, de cinco prisioneros políticos.


Subirats fue desde su juventud un pintor dedicado a las clases populares con las cuales se sintió identificado. Analizar sus pinturas es comprender y estimar la enorme lucha del pueblo catalán y español en su lucha contra el fascismo. Desde el póster de la UGT que animaba a los campesinos a apoyar a la República, a la llamada de apoyo en Catalunya al pueblo madrileño que estaba resistiendo al asedio fascista, pasando por los dibujos de los campos de concentración donde estuvo preso, y la descripción gráfica de las barracas donde vivían los trabajadores después de la guerra. En todos ellos puede verse con gran belleza y expresión la historia del pueblo catalán y español. La expresión visual de un compromiso es lo que explica su represión y veto.






(1) Vicenç Navarro ha estat Catedràtic d'Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona, i actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra i dirigeix l'Observatori Social d'Espanya. És també professor de Polítiques Públiques en The Johns Hopkins University -Baltimore, EEUU- on ha impartit docència durant 35 anys. També dirigeix el Programa en Polítiques Públiques i Socials patrocinat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra i The Johns Hopkins University. És molt recomanable visitar la seva web on trobareu anàlisis molt lúcids de l'actualitat política, econòmica i social: http://www.vnavarro.org/

GRITO MUDO

“Ni vivimos del pasado,
ni damos cuerda al recuerdo.
Somos, turbia y fresca, un agua que atropella sus comienzos”.

Gabriel Celaya






Enhorabona a Juan Martín Zarza, amic de POPULART, per la seva acció a Madrid i per les seves fotos.
Podeu veure'n més aquí:


EE. UU. fa xantatge a la UNESCO

La UNESCO va admetre el 31 d'octubre a Palestina com nou Estat membre malgrat les amenaces nord-americanes, el que va constituir una primera victòria diplomàtica per als palestins, que aspiren a convertir-se en un Estat sobirà. Estats Units, que al novembre havia de lliurar a la UNESCO uns 60 milions de dòlars, aporta el 22% del pressupost ordinari bianual d'aquesta organització, que s'eleva a 653 milions de dòlars.


La directora general de l'Organització de Nacions Unides per a l'Educació i la Cultura (UNESCO), Irina Bokova, ha anunciat avui que l'agència renuncia a executar els programes pressupostats d'aquí a cap d'any a causa de la decisió d'Estats Units de deixar de finançar a l'organisme després de l'entrada en el mateix de Palestina.

"La pena de les ànimes"

Mostra de ceràmiques d'Eugeni Penalva.


Girona, Museu d'Història de la Ciutat, sales La Carbonera i La Cisterna.
01 NOVEMBRE 2011 – 06 NOVEMBRE 2011

PRORROGADA FINS A L'11 DE NOVEMBRE

cartell exposició.jpg

Us queden molt pocs dies per a veure aquest magnífic muntatge, si és que encara no l'heu vist. Us sorprendran el continent (la carbonera i la cisterna de l'edifici del Museu d'Història) i sobretot el contingut. Indicadíssima per aquests dies de la setmana de Tots Sants. No us la perdeu.
S'hi exhibeixen un conjunt de figures de gres que l'Eugeni treballa molt ràpidament, sense fer servir cap estri, només les mans per estirar el fang i els dits per fer-ne la boca i els ulls. Són ànimes en pena, éssers esbalaïts i turmentats, que vagaregen dins d'un aljub buit i claustrofòbic tot esperant que algú els alliberi. Estols d'éssers desubicats, que no troben el seu lloc, amb els que l'artista ha volgut expressar la incertesa i el desassossec dels temps actuals.
La inauguració es va fer el passat 31 d'octubre, a les 8 del vespre. En el decurs de l'acte es van fer unes lectures dramatitzades d'alguns textos breus de Beckett, Baudelaire, Dante i Cristina Falcón. I també es va ballar una peça de Bach.



Horari d'obertura de la mostra de l'1 al 6 de novembre de 4 a 8 del vespre. Entrada lliure

Consulteu el plànol de situació i els horaris d'obertura per a més informació.









Indignats i estafats

 Foto: www.3quarksdaily.com

“Quan te n’adones que per produir necessites obtenir l’autorització dels qui no produeixen res; quan arribes a la conclusió que els diners flueixen cap als qui negocien, no amb béns sinó amb favors; quan te n’adones que molts són rics pels suborns i la influència, més que pel seu treball, i que les lleis no ens protegeixen d’aquestes persones, sinó, al contrari, que els estan protegint a ells de nosaltres; quan veus que la corrupció és recompensada i l’honradesa es converteix en auto-sacrifici, llavors es pot dir, sense por d’errar, que la teva societat està condemnada”

Paraules de la filòsofa russa-nordamericana Ayn Rand ( pseudònim d’Alissa Zinovievna Rosenbaum), pronunciades el 1920 (Traducció d’un post de l’amiga Maria Toscano)

Enhorabona a Rafael Sanz

Foto: www.laopiniondezamora.es 

Rafael Sanz Lobato, des d'avui Premi Nacional de Fotografia. És un fotògraf classificat com a "documentalista", però és més que això. A la web de la Real Sociedad Fotográfica es pot veure una selecció del seu treball (cliqueu damunt la fotografia).
Si en voleu veure més, aneu a la web de Fundació Foto Colectania, una web indispensable pels qui els agrada la fotografia.

Quadern de Bitàcola

Des del 5 d'octubre, a la Casa de les Bernardes de Salt s'exposa l'obra de catorze artistes, agrupats entorn del projecte "Quadern de Bitàcola". Aquesta exposició ja va poder veure's a Guingamp (Bretanya francesa) ja que és el darrer fruit del projecte d'intercanvi d'artistes bretons i catalans (Memé Detràs) que va iniciar-se l'any 2000. No hi va haver inauguració d'aquesta exposició, però si que se'n celebrarà la cloenda, amb pica-pica i la presència dels artistes, el dijous dia 27 a 2/4 de 8 del vespre, a Les Bernardes de Salt.

Tzvetan Todorov i Goya


Quina agradable sorpresa! Tzvetan Todorov, el brillant filòsof i escriptor francès, d'origen búlgar, premi Príncipe de Asturias en Ciencias Sociales de l'any 2008, que tantes reflexions interessants ens ha deixat a través dels seus textos sobre la diversitat humana, les migracions, el "xoc de civilitzacions" i el mestissatge cultural o els reptes humanistes de la globalització, acaba de publicar a Galaxia Gutenberg un llibre sobre un pintor: Goya. A la sombra de las luces.



Segons diu la crítica, es tracta d'un estudi més centrat en el paper de Goya com a intel·lectual i pensador rellevant en la societat del seu temps, que estrictament sobre la seva obra, la qual cosa fa encara més interessant aquest llibre.
Us deixo aquí dos links que remeten a interessants entrevistes que se li van fer l'any 2010. La primera, de Sergi Doria a la revista Barcelona Metròpolis, sobre els murs i les exclusions en temps de globalització. La segona, de Javier López a la revista Hoyesarte, porta un títol molt suggerent "Sin arte estaríamos perdidos". Una entrevista que acaba amb aquesta contundent afirmació: 


La frase de Dostoyesvski "la bellesa salvarà el món" mai ha resultat tan actual. Perquè quan tantes coses van malament al nostre al voltant és quan cal parlar de la bellesa del planeta i del ser humà que l'habita. Bellesa no implica passar-se la vida contemplant les postes de sol o els clars de lluna, ni tampoc esforçar-se en enriquir-la amb elements decoratius adquirits en un comerç. Es refereix més aviat a la temptativa d'ordenar-la d'una manera que la consciència individual jutgi harmoniosa, de manera que els seus diferents ingredients –vida social, professional, íntima, material– constitueixin un tot intel·ligible. L'art, en qualsevol de les seves expressions i en el sentit que implica creació, contribueix de forma clara a aconseguir aquesta harmonia.

L'INFORMATIU DE POPULART




Acaba de sortir editat el segon número de "L'Informatiu de POPULART". Podeu accedir-hi entrant a: http://www.populart.plisweb.com/

Entre els continguts d'aquest segon número, destaquen:
  • El valor de l’art. Transcripció de la tertúlia de Xavier Graset amb Bartomeu Marí, Manolo Borja Villel i Daniel Giralt Miracle, sobre el tema "Art i valors".
  • Exposició de J. L. Castaño: “...Sí, esto viene de allí” i comentari per part del mateix pintor d'un dels quadres exposats. 
  • Talking Galleries
Esperem que sigui del vostre interès.

També us informem del nou bloc de POPULART, que farà de dietari de la galeria (http://populart-capmany.blogspot.com/) i de la presència d'aquesta galeria al Facebook (http://www.facebook.com/GALERIAPOPULART).

INAUGURACIÓ DE LA GALERÍA POPULART

El passat 2 de juliol vam inaugurar, acompanyats del batlle de la vila, dels artistes de la sala i d'una bon colla d'amics i de convilatans, la galeria d'art contemporani i artesania de qualitat POPULART ubicada a Capmany. 


Sílvia Aznar, responsable de la galeria, acompanyada de Jesús Figa, batlle de Capmany, en primer terme, i de Javier Garcés, artista que ocupa l'espai monogràfic de la galeria amb una mostra de dibuixos i escultures.
José Luís Castaño, un altre dels artistes de la galeria, a la dreta del batlle de Capmany.

Amb camisa fosca, Àngel Camino, també un artista que exposa a la galeria.





A la magnífica Plaça del Fort de Capmany, on està ubicada la galeria POPULART, simultàniament a la inauguració es preparava una cuita participativa de rakú organitzada per la galeria i duta a terme per en Carletsun altre dels seus artistes col·laboradors, ceramista i mestre de generacions de ceramistes.






Després de mesos de preparació, iniciava les seves activitats una galeria amb voluntat de servir i promocionar a artistes de qualitat no suficientment reconeguda. I de posar la seva obra a l'abast d'aquelles persones que hi tenen interès només pels seus valors d'ús, de gaudi; en definitiva: per l’enriquiment personal immaterial que se’n deriva d'aquests objectes excepcionalment bells.


Per a més informació sobre la galeria, consulteu la web




DA-FEN I L'ART

Al barri Buji-Town de la ciutat xinesa de Shen-Zhen, hi ha tota una indústria de producció d'obres d'art agrupada sota la denominació d'origen "Da-Fen, el poble de la pintura a l'oli".
Les xifres de producció, els preus, el mètode de treball... tot és increïble i desmesurat. Veieu si no aquest power-point penjat al web.


Si no us ho acabeu de creure, podeu entrar al web oilpainting-dafen.com on podreu fins i tot adquirir les seves produccions.
Da-Fen és una bona metàfora de les nostres societats i convida a fer una colla de reflexions com per exemple:
  • Da-Fen és el resultat coherent de la deriva cap al consumisme capitalista dels antics totalitarismes, aplicada al món de l'art. Si hi ha un possible mercat mundial per a reproduccions d'obres d'art, la Xina l'acapararà. Disposa de "mà d'obra" qualificada i barata també en aquest camp, i una legislació laboral i de drets de còpia determinades, que li faciliten l'ocupació preferent d'aquest nínxol econòmic.
  • Da-Fen posa també sobre la taula els temes de debat permanents en el món de l'art. I no ens referim només als drets d'imatge, sinó també:
    • La diferència entre art i artesania.
    • El valor de l'obra seriada i la mitificació de l'objecte únic.
    • La relació dialèctica "habilitat tècnica (o si voleu "ofici artístic") versus creativitat" 
    • La relació entre valor i preu de l'obra d'art.
    • I la pregunta del milió: on radica, què és allò que anomenem art? Què és el que fa que una obra sigui considerada "una obra d'art"? És quelcom objectiu, físic i material que està en l'objecte? O és quelcom subjectiu, que està als ulls, al cor o al cervell de qui ho contempla? Si es quelcom objectiu, els xinesos ho acabaran reproduïnt. Si és quelcom subjectiu, ho tenen una mica més difícil...
Trobareu més informació en aquests links:

NO AMB DINERS PUBLICS


Dora García va presentar ahir al Cercle de Belles Arts de Madrid el seu projecte per a la pròxima Bienal de Venècia, que tindrà lloc del 4 de juny al 27 de novembre d'aquest any, una 'macroacción' anomenada "L'Inadeguato, Lo Inadecuado, The Inadequate" que, segons la pròpia artista, és l'obra més ambiciosa i més cara que ha fet mai. 

Ens podem fer una idea de què anirà la cosa a través de les paraules de l'artista. Cito textualment a partir del que ha aparegut a la premsa: 


"Lo Inadecuado quiere sustituir la idea de exposición por la de ocupación, la idea de muestra de artista por la de un teatro de exposiciones, la idea de pabellón nacional por pabellón que se sabe en un país y una historia determinada. Tengo muchas dudas de lo que significa representar a un país en una bienal".
"Lo Inadecuado es una reacción visceral. Se trata de romper las expectativas, no hacer lo que se espera de uno y provocar un desgarro en la leve tela de la realidad inmediata"
"Mi obra no necesita público para existir. Es bienvenido, es de agradecer, pero no es necesario. La performance ocurrirá con público o sin él. No se trata tanto de entender como de convivir con la obra"
"La función del arte no es cambiar el mundo. En realidad el arte no tiene ninguna función"
"Aquí la única subvencionada soy yo, que soy una grouppie de lo marginal. Es cierto que hay una paradoja, pero creo que está integrada en la idea de lo inadecuado".

O de les paraules de la comissaria de l'exposició:
 "Lo Inadecuado hace referencia al sentimiento de inadecuación que sintió la artista en relación a su papel en el complejo ambiente de la Bienal y el Pabellón español en los que había sido invitada a participar. Lo Inadecuado responde a la necesidad de no cumplir las expectativas, de no ser lo que se espera de uno"
"Si para la artista el concepto de inadecuación se extiende más allá del terreno artístico y entra en el campo del tabú social, Lo Inadecuado persigue una comprensión de la marginalidad como una aproximación conceptual a la creatividad, no solo con ramificaciones sociales sino también políticas y económicas. Aquí la marginalidad se considera como una posición política dentro de la práctica artística, y la inadecuación como la necesidad de permanecer distante de lo dominante en el discurso cultural".
També a tavés de les notícies de la premsa, sabem que l'obra disposa d'un pressupost màxim de 800.000 euros (!!!) i ha estat organitzada per la Secretaria de Estado de Cooperación Internacional del Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación, a través de la Dirección de Relaciones Culturales y Científicas de la AECID, amb la col·laboració d'Acción Cultural Española, AC/E (entitat resultant de la suma de la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, SECC, la Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior, SEACEX i la Sociedad Estatal para Exposiciones Internacionales, SEEI)


Pressupost: 800.000 euros dels fons públics! Secretaria de Estado de Cooperación Internacional del Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación! Però en quin país vivim? Ho he llegit i no m'ho podia creure... I amb la que està caient! I amb tanta gent (també artistes de prestigi) que ho estan passant malament! Fins quan tanta ximpleria i tant esnobisme, pagat amb fons públics? Qui prodest?


No és el moment de discutir sobre la qualitat d'aquestes accions d'un pretès art conceptual. Si no es vol reconéixer que el rei va despullat, doncs molt bé: visca les performances, les actions, els live art, els happenings, els fluxus events, els body-arts i els sniggling. Però que visquin gràcies als seus calerons i no als diners públics per als quals hi ha, avui més que mai, altres prioritats. 


Trobareu més informació a: 
Si voleu "felicitar" per aquesta brillant iniciativa a la la Secretaria de Estado de Cooperación Internacional del Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación, i més concretament a la AECID, accediu al Formulario de Atención al Ciudadano clicant AQUI

Màscares

Fins el dia 21 d’agost d’aquest any, al Metropolitan Museum of Art de Nova York es pot veure una exposició singular titulada “Reconfigurant una icona africana. Odes a la màscara a càrrec d’artistes moderns i contemporanis de tres continents”. Podeu veure informació del mateix museu d’aquesta exposició clicant AQUÍ.
Trobar relacions entre l’art contemporani i la iconografía popular africana, especialment les seves expresives màscares rituals, no és res nou. Sembla que van ser les primeres avantguardes europees, i més concretament els pintors cubistes, els primers en “descobrir” la potència d’aquestes màscares, que influexen des d’aquell moment l’obra de molts artistes . Només cal recordar moltes de les obres de Picasso, però també les de Matisse, Derain, Brancusi, Gonzalez, i tants altres.


"Noire et blanche" (1926) Man Ray (EE. UU. 1890-1976)

Es diu que el 1907 Picasso va visitar el museu de etnografía del Trocadero a París, i que va deixar escrites les seves impressions:  Era desagradable. El mercat de vell. La pudor. Estava sol, volia anar-me’n. I no m'anava. Em vaig quedar. Vaig comprendre que era important: em passava alguna cosa no?. Les màscares no eren com altres escultures...els esperits...els fetitxes..., l'inconscient, l'emoció, tot és el mateix. Ho vaig comprendre perquè era pintor... El quadre “Les demoiselles d´Avignon” se’m devia ocórrer aquell dia.

Però aquesta exposició del Metropolitan té un objectiu diferent. En ella es presenten una vintena d’obres que, de fet, són recreacions modernes i molt originals, reconfiguracions, com diu el títol de l’exposició, de les icones tradicionals africanes, que han fet diversos artistes (alguns africans) sovint a patir de materials de recuperació.
Des de fa temps m’apassiona l’art popular africà. Volia entretenir-me buscant aquelles màscares africanes que podrien ser les originals que els artistes de l’exposició han intentat recrear, però ho he fet només amb unes quantes. Si us ve de gust, continueu la cerca vosaltres, Internet està ple de pàgines amb màscares africanes i dona bo de passejar-s'hi.
Com a pedagog, reconec que aquest tema és molt suggerent per treballar-lo amb els infants i els joves. Les seves aplicacions als tallers d’expressió plàstica són evidents, però no només en aquesta àrea es pot utilitzar didàcticament el tema.
Us presento, doncs, algunes de les obres que s'exposen al Metropolitan, comparades amb escultures africanes populars.


            

1.- Màscara Fang Ngil del Gabon
2.- "Anacoco" Vidre (2010) Lynda Benglis (EE. UU. nascuda el 1941)


1 i 3. Màscares-casc Tyi Wara dels Bambara (Oest d'Àfrica: Mali, Senegal...)
2."Cuina Tji Wara" Cadires, vinil, llana i metall (2004) Willie Cole (EE. UU. nascut el 1955)
4."Next Kent Tji Wara" Parts de bicicleta (2007) Willie Cole (EE. UU. nascut el 1955)


1 . Màscara Dan Mahou de Costa d'Ivori
2. "Perroquet (Lloro)" Ferro, plàstic, coure... (2005) Calixte Dakpogan (Benin nascut el 1958)
3. Casc Senufo (África Central: Burkina Fasso, Mali, Costa d'Ivori...)


1. Màscara Sukuma de Tanzània
2. "Godomey" Plàstic, perletes de vidre, petxines "caurí" (1995) Romuald Hazoumé (Benin, nascut el 1962)


Altres peces exposades al Metropolitan
Cliqueu al damunt per veure-les més grans
















CERCA (al bloc, al web, als enllaços...)