He dedicat a les arts plàstiques bastants anys de la meva vida, pràcticament de manera exclusiva, entre 1975 i 1992. Crític, des de sempre, amb el funcionament del mercat de l'art (per la magnificació del seu valor de canvi i per l'especulació econòmica per damunt dels valors d'ús i de gaudi), he mostrat la meva obra només al propi taller o bé en sales culturals públiques, i he sigut promotor i membre fundador de diversos grups de producció i divulgació artística: “Textura”, "Taller de Millars" o "Memé Detràs".

Pedagog de formació i motivat per la interculturalitat creixent al nostre país a causa de les noves migracions, a partir dels anys 90 vaig deixar de banda els pinzells per dedicar-me de ple a l’educació social. A partir del 2009 i fins el 2016 vaig reprendre l'activitat artística amb un nou projecte: l'Associació Cultural POPULART

En aquest bloc trobareu, entre altres coses, imatges del meu treball d'expressió plàstica, i enllaços a textos meus sobre educació intercultural. El meu treball més recent a partir d'imatges fotogràfiques el podeu veure a www.6qsite.com

CLOVES I PLOMES

JAVIER GARCÉS "Cloves i plomes" Oli sobre fusta  74 x 75,5 cm.

BREU COMENTARI, PLE D'INTERROGANTS, AL QUADRE 
"CLOVES I PLOMES", DE JAVIER GARCÉS

Quin quadre més suggerent! En la superfície d'una lleixa, segurament de l'estudi del pintor, veiem unes restes, uns detritus que són senyals equí­vocs, ambivalents. Podrien llegir-se com si es tractés d'una metàfora de l'emancipació adolescent. Trencada fa temps la closca, l'ocell ha madurat i ha sortit volant. Ha deixat darrere seu quatre tristes però estètiques plomes. És, per tant, un cant a la llibertat? Hem d'alegrar-nos que l'ocell hagi aconseguit, per fi, superar el mur que tanca hermèticament l'horitzó del quadre?

O potser no. Potser és una al·lusió a la soledat, al desempar, a la trencadis­sa i al no-res que ens queda quan perdem allò estimat? Com l'ocell absent, se n'ha anat per sempre, en Bep Marquès. Què ens ha quedat, què ens hem trobat l'endemà? Relíquies desvitalitzades com les quatre plomes, fragments inconnexos, records eixuts, quatre cloves, residus d'un compartit i enyorat paradís perdut fet de lluita solidària. Ruïnes. Desconsol...

Però tornem al quadre. En un segon pla més profund, sota la lleixa, al subsòl, es veuen els tubs de pintura i altres estris i productes propis dels artistes. Lluny del soroll, dels flaixos i els llums encegadors, protegits de la xerrameca banal i esnob dels qui es queden sempre a la superfície. D'aquells que mai no aniran més enllà de la pell de la pell, tant dels quadres com de les persones.

Potser és una altra metàfora? L'art, íntimament, ens redimeix i pot donar sentit a allò que no en té, o no sabem trobar-li? Fins i tot a la pèrdua d'un amic? Son aquests tubs de pintura una subtil insinuació sobre com pot ajudar-nos l'art -sempre des de dins, des de baix, des del més profund, des de la quietud i el silenci- a veure allò que mai no podrem percebre només amb els ulls, ni entendre amb cap altra raó que no sigui la dels sentiments?

En Bep ho intuïa, ho sabia, n'estic ben segur. Per això era artista i per això va ser aquesta la seva ocupació principal. Fins el darrer dia.


Francesc Carbonell
Sant Gregori, 03/10/2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

CERCA (al bloc, al web, als enllaços...)